«Quan jo era jove, passí per la mateixa experiència de molts altres; pensí dedicar-me a la política tan prompte com fóra amo dels meus actes; i vet aquí les vicissituds dels assumptes públics de la meua pàtria a què vaig haver-hi d'assistir. El règim polític que imperava aleshores era objecte de general censura i es produí una revolució al capdavant de la qual s'instal·laren com a cabdills cinquanta-un homes: deu en el Pireu i onze en la capital, mentre que trenta s'instauraren amb plens poders al capdavant del govern en general. Alguns d'aquests eren coneguts meus i en conseqüència requeriren de seguida la meua col.col·laboració, perquè entenien que es tractava d'activitats que m'interessaven. La meua reacció no és d'estranyar, donada la meua joventut; jo pensí que governarien la ciutat apartant-la d'un règim de vida injust i duent-la a un ordre millor, de tal manera que els vaig dedicar una atenció apassionada, per veure si ho aconseguien. I vaig veure que en poc de temps l'anterior règim ens semblò bo, fins i tot com una edat d'or. Entre els abusos que cometeren enviaren un amic meu, l'ancià Sòcrates, de qui jo no tindria inconvenient a afirmar que fou el més just dels homes del seu temps, a capturar un ciutadà per a conduir-lo per la torça a ser executat; ordre donada amb la finalitat que Sòcrates quedara de bon grat o per torça, implicat en llurs crims; per cert que ell no obeí, i s'arriscà a patir tota classe de càstigs abans de fer-se còmplice de les seues iniquitats. Veient, afirme, totes aquestes coses i unes altres de semblants, totes de gran gravetat, ple d'indignació, m'inhibí de les bestieses d'aquell període.
No gaire temps després, caigué la tirania dels Trenta i tot el sistema polític imperant. De nou, encara que ara de manera impetuosa, m'arrossegà el desig d'ocupar-me dels assumptes públics de la ciutat. Ocorrien, sense dubte, també sota aquell govern, per tractar-se d'un període turbulent, moltes coses que podrien ser objecte de desaprovació; i res no té d'estrany que, enmig d'una revolució, unes certes persones es venjaren excessivament d'alguns adversaris. No obstant això, els repatriats d'aleshores, es comportaren d'una manera molt moderada. Però dona també la casualitat que alguns dels que estaven en el poder portaren als tribunals el meu amic Sòcrates, a qui acabe de referir-me, sota l'acusació més iniqua i que menys se li l'avenia. En efecte, uns l'acusaren d'impietat i uns altres condemnaren i executaren l'home que un dia no consentí a ser còmplice de l'il-lícit arrest d'un partidari dels proscrits d'aleshores, quan aquells patien les adversitats del desterrament. Com més atentament observava jo coses com aquestes i observava també els homes que exercien els poders públics, així com les lleis i els costums, al mateix temps que per la meua edat anava adquirint maduresa, més difícil encara considerava administrar els assumptes públics amb rectitud; no em semblava, en efecte, que fóra possible fer-ho sense comptar amb amics i col-laboradors dignes de confiança; encontrar a qui ho fóra no era fàcil, perquè ja la ciutat no es regia pels costums i pràctiques dels nostres avantpassats, i adquirir amics i col-laboradors dignes de confiança amb facilitat era impossible; per una altra banda, tant la lletra com l'esperit de les lleis s'anava corrompent i llur nombre creixia amb extraordinària rapidesa. D'aquesta manera, jo, que al principi estava ple d'entusiasme per dedicar-me a la política, en tornar l'atenció a la vida pública i veure-la arrossegada en totes direccions per tota classe de corrents, acabí per veure'm malalt de vertigen, i si bé no prescindí de reflexionar sobre la manera de poder introduir-hi una millora, si deixí, tanmateix, d'esperar successives oportunitats d'intervenir activament. I vaig acabar per adquirir el convenciment, respecte a tots els Estats actuals, que estan mal governats sense excepció; en efecte, allò referent a la seua legislació no té remei sense una extraordinària reforma, acompanyada a més de sort per a implantar-la. I em vaig veure obligat a reconèixer, tot lloant la vertadera filosofia, que d'aquesta depén obtenir una visió perfecta i total del que és just, tant en el terreny polític com en el privat, i que no acabaran els mals del genere humà fins que els que son rectament i vertadera filòsofs ocupen els càrrecs públics, o bé els qui exerceixen el poder en els Estats arriben, per especial favor diví, a ser filòsofs en l'autèntic sentit de la paraula» (PLATÓ, "Carta VII").
